13/1/12

Ulises Wensell en el record

Había una vez un pedazo de cartón que quería ser cometa...


Quan intente accedir als meus primers records d'infantesa, als meus primers jocs i lectures, a la meua memòria més remota, sempre trobe els dibuixos d'Ulises Wensell.  Jo no ho sabia, és clar, que n'eren d'ell.
En el meu record més llunyà estan els llibres de SENDA, de Santillana, amb els què vaig aprendre a llegir i escriure, aquells dels primers anys de la nostra EGB. Estan les històries de Pandora, de Pepemuño, del troç de cartró que esdevingué milotxa... I amb elles, formant part indivisible, els seus dibuixos. Més encara: aquelles històries si són recordades és gràcies als seus dibuixos.


El mateix Ulises Wensell ja ho deia quan reflexionava sobre la professió d'il·lustrador:
"Creo que las imágenes que contemplamos en la infancia permanecen en nuestra memoria porque algo en ellas nos tocó la fibra sensible y despertó en nosotros cierta emoción, próxima esa experiencia indefinible y placentera que es el goce estético ante lo que de algún modo nos admira, nos interpela o nos conmueve. Yo intento despertar ese eco sensible, emocional procurando no caer en el ternurismo y sin renunciar a ciertas notas de humor."

Quin gust llegir això precisament de puny i lletra d'aquell que ens va tocar la fibra sensible a tota una generació, que va marcar en la nostra memòria les imatges de la nostra infantesa. Ulises Wensell -encara no ho sabíem quan ens ensenyàvem amb el SENDA-  ens va deixar marcades les seues imatges de manera que formen part del nostre record més dolç i entranyable, el de quan érem menuts.

Però Wensell no és només un referent del passat, ho és del present. No he deixat de seguir-lo i els seus últims llibres formaran part del record dels meus fills.


Ulises Wensell va morir el passat novembre.